Els biomaterials que marquen la nova era dels implants

De millor a molt millor. La recerca i la recerca en nous biomaterials i compostos per a la restauració dental ha derivat en materials més forts i durables, a més d’optimitzar-ne la funció estètica. Es tracta d’elements biocompatibles, que s’integren amb els teixits tous circumdants i generen una acceptació més gran del cos. En conseqüència, reaccions al·lèrgiques o possibles rebutjos com els que podien provocar antics components metàl·lics van quedant enrere.

Fins ara, el titani continua sent el material més usat en implantologia atesa la seva alta biocompatibilitat i les millores que ha significat en relació amb els seus predecessors. És cert que és altament resistent a l’atac químic, lleuger, i compta amb una alta constant dielèctrica, entre d’altres propietats físiques.

Tot i això, els estudis més recents ofereixen encara més marge de progrés.

El zirconi accelera el ritme

Un dels avenços més significatius ha estat la incorporació del zirconi per realitzar la part protèsica dels implants, és a dir, les dents. A primera vista, permet apreciar un dels avantatges respecte al titani: es tracta d’un material blanc. Per tant, en cas que la geniva es retregui evita oferir colors grisos a la part unida a la geniva. Alhora, aporta més biocompatibilitat amb les genives que els metalls clàssics, com el crom i el cobalt.

Les investigacions fins ara havien conclòs que els possibles materials per substituir el titani (com porcellanes o hidroxilapatita) eren massa fràgils o no eren biocompatibles. Però el zirconi, usat anteriorment en sectors tecnològics capdavanters, és altament estable i durador, a més de 0% tòxic. Té una resistència excel·lent als canvis de temperatura, així com a l’efecte corrosiu dels àcids, i comporta una osteointegració molt semblant a la del titani.

Tantalio, innovació en forma i contingut

Tot i que la taxa d’èxit dels implants ja és molt alta, la ciència i la tecnologia continuen creant nínxols d’evolució. L’arribada del tantalio no només suposa una altra possibilitat més quant a opcions materials, sinó que les seves propietats permeten canviar l’estructura de l’implant i trencar amb el tradicional disseny de rosca per fixar-lo. Aquesta diferència respecte als anteriors significa una millora notable per a l’osteintegració.

El tantali, metall de transició blava grisenca, permet crear estructures reticulars, establint una sistemàtica xarxa de porus oberts i interconnectats. Aquest disseny innovador augmenta la capacitat de subjecció en l’ancoratge a l’os i en facilita el creixement.

Per tant, resulta especialment eficaç en intervencions de càrrega immediata amb manca d’os .

Vidre bioactiu, el futur

Encara està en fase destudi, però el vidre bioactiu resulta molt prometedor per a la implantologia dental. És un vidre triturat (compost d’òxid de silici, calci i fòsfor) utilitzat anteriorment en tractaments de curació òssia. Les dades mostren una millor resposta biològica, cosa que implicaria una millora de la salut bucal.

Així, la seva introducció proporcionaria a les dents afectades els minerals perduts a causa de la càries. Aquest material ofereix gran resistència als bacteris bucals, i és alhora dur i rígid. Tot indica doncs que els empastaments serien encara més duradors.

Caminant cap als nanomaterials

La cursa per a l’arribada de nanomaterials ja ha començat. De fet, nanopartícules de ceràmica han estat utilitzades en resines per a la recuperació de la dent. Els nanomaterials a base de diamant o safir han demostrat ser vint vegades més durs que els materials ceràmics utilitzats actualment. Aquest podria ser un avenç contundent tant a nivell de durabilitat com de propietats estètiques. De tota manera, encara cal desenvolupar més estudis clínics sobre els seus efectes a llarg termini.